Alejandro Alberto Martorell Lerena

PAC 1. La dialèctica social

06/11/2022

«Las quejas contra marcas por sexualizar a las niñas se disparan: tops con relleno y bikinis de dos piezas a los tres años»

L’estiu abans de començar l’educació secundària vaig decidir posar-me a règim, cansat d’haver estat objecte de burla durant la primària a causa del meu pes. Recordo que per a mi era fonamental començar en un nou centre educatiu amb un pes «normal», que em facilités la socialització amb els meus nous companys. D’acord amb J. E. Harris, els individus acostumem a filtrar, en les diferents etapes de la nostra vida, aquelles pressions culturals ambientals que són important per a nosaltres. D’aquesta manera, la identificació amb el grup en edats com la infància i l’adolescència, en què la intensitat socialitzadora és molt elevada en els grups de parells, comporta que aquests duguin a terme un seguit d’accions que caracteritzen les seves conductes significatives, com poden ser la manera de parlar, d’actuar, de vestir o de comportar-se. En el meu cas, recordo la primera vegada que vaig demanar als meus pares que em compressin roba de marca, ja que per a mi estaven dotades d’un determinat valor i refinament, i era una pràctica que em permetia identificar-me amb companys que també en portaven, i d’aquesta manera ser membre de la societat en què em trobava.

Entre les generacions més joves, la televisió ha estat substituïda progressivament per les xarxes socials com a agent socialitzador, és a dir, aquell espai on tenen llocs espais socialitzadors. Els referents socials i culturals són infinits, des de les influencers d’Instagram passant a altres plataformes com TikTok. Aquestes xarxes actuen com agents implícits, ja que tot i no tenir com a objectiu principal l’acció socialitzadora, sí que la duen a terme, i transmeten ideals de bellesa, de vida o uns determinats rols. Aquests juguen un paper clau a la socialització i reprodueixen els comportaments que s’espera que tinguin els individus, als quals s’han de sotmetre si no volen veure’s constrets per l’entramat institucional, com per exemple passa amb el gènere.

Com s’explica a l’article, el gènere funciona com un rol en tant que implica unes diferències de tracte en funció de si el nostre sexe és masculí o femení; per contra, no deixa de ser un aprenentatge social, ja que no es basa en unes diferències biològiques de comportament entre homes i dones.

George Herbert Mead va referir-se a l’altre generalitzat (generalized other) per parlar del moment en què l’infant descobreix la societat, i a partir d’aprendre com aquesta funciona, contribueix a formar la seva identitat personal. Amb la lectura de l’article, és fàcil trobar similituds entre les queixes que la directora de l’Intituto de la Mujeres, Toni Morillas, fa a determinades marques de roba i campanyes publicitàries per promoure «estratègies de sexualització» de les nenes, cada cop més petites, i la manera com Mead explicava que la societat exerceix el seu control sobre el comportament individual dels seus membres, incorporant a la consciència individual d’aquests les normes i valors considerats com a «normals».

Quines conseqüències té això a la pràctica? Durant el procés de socialització, els éssers humans integrem dins les estructures de la nostra personalitat els elements socioculturals del nostre entorn, i sense adonar-nos els incorporem a la nostra manera de pensar i de sentir. D’aquesta manera, i sense ser-ne conscients, «normalitzem» tot un seguit d’elements de control social, exigències i imperatius.

Des d’aquesta perspectiva, institucions i entitats feministes com l’Instituto de las Mujeres critiquen la publicitat i a determinades marques del món de la moda pel fet que estan actuant com a agents socialitzadors, transmetent uns missatges que acaben creant marcs de referència enormement influents en els comportaments de les nenes i les adolescents i el seu procés de socialització.

En aquest sentit, es donen diversos aspectes interessants a destacar en perspectiva sociològica.

Per una banda, aquestes entitats feministes alerten del perill de «sexualitzar les nenes», ja que d’acord amb la definició social del que nosaltres considerem com a «normal», s’entén que el cos de les nenes encara no s’ha desenvolupat prou per a haver d’utilitzar un banyador de dues peces, o que es mostrin models infantils de roba interior amb gestos i actituds sensuals, amb les possibles conseqüències derivades com un increment dels delictes d’abusos sexuals infantils.

Per tant, aquestes campanyes publicitàries i marques de moda són vistes com una desviació d’aquesta «normalitat», de manera que generen una alarma social, com es dona a entendre també a l’article a partir de totes les crítiques i queixes rebudes per part de clients, que la senten com un atac a la seva percepció de la realitat.

Com afirmen Salvador Cardus i Joan Estruch (1981), davant la desviació social, es produeix una actitud cohesionadora i reafirmant de les regulacions morals de la nostra societat, que és la que determina el que està bé i el que està malament, i també si una cosa és correcta o incorrecta, com en aquest cas passa amb aquests elements que «sexualitzen les nenes». Així, si aquestes campanyes no són «normals», es desvien de la «normalitat», podem convertir la inquietud que ens genera aquest sentiment d’atac contra les nostres estructures socials en una oportunitat per a reforçar-les encara més, de reafirmar la nostra «normalitat», que en aquest cas comporta també tota una crítica a la definició dels rols de gènere.

És en aquest punt on voldria enllaçar amb la teoria de l’etiquetatge, que estableix una mena de desviació, però aquest cop entre els que porten l’etiqueta de desviats i els que no. Si observem aquestes etiquetes de desviats, podem entendre més dels que tenen poder per posar les etiquetes que dels que les reben. Aquestes etiquetes no són eternes, sinó que depenen de cada context i moment, i del poder que tenen els qui les posen per a fer versemblant una situació determinada com a anormal. En aquest cas, la desviació no seria la que representa la «sexualització de les nenes», sinó les etiquetes que tradicionalment s’han creat associades als rols de gènere, i els desviats eren aquells que es considerava que es diferenciaven del que es considerava «normal» per a qualsevol dels gèneres. Com s’esmenta a l’article, es reprodueixen en les nenes exemples coneguts de cosificació del cos de les dones, com poden ser la venda de disfresses d’infermera sexy o de bombera amb minifaldilla i botes de tacó.

La dialèctica social ens explica com els éssers humans, en tant que actuen, exterioritzen un seguit de comportaments, que institueixen d’una forma objectiva, creant una realitat social, que al mateix temps ells interioritzen i els conforma com a éssers socials. D’aquesta manera, aquells missatges que rebem de l’exterior són per a nosaltres, una realitat objectiva, tan «normal» com pot ser anar a l’escola o despertar-se cada matí. Les queixes dels col·lectius feministes posen en relleu que, com deia Peter Berger, una institució és un patró de comportament que ens ofereix la societat sobre les conductes dels individus, presentant-se a aquests com si fossin les úniques possibles i vàlides i com si no fossin imposats sinó que fossin viscuts per aquests com quelcom donat per descomptat.

En aquest sentit, els rols de gènere i el que anomenem com a patriarcat formen una institució social que cada cop disposa de menys legitimitat per a definir allò que és correcte o incorrecte de les accions morals i dels valors que s’han de seguir. En aquest sentit, podríem parlar de les crítiques feministes com d’efectes no desitjats de l’acció, i com una mostra que les institucions poden canviar quan el que es considera que és objectiu o real, d’una determinada manera, és cada cop més qüestionat i perd el consens general. Quan això passa, apareixen nous constructes, que permeten regular la nostra conducta i objectivar i dotar de sentit a allò que ens passa. Tots coneixem casos d’estigmatitzacions i rebuig a individus que es desviaven del que s’esperava que havia de ser pel seu rol de gènere, però aquests poderosos mecanismes de control van progressivament desapareixent si cada cop són més els individus que s’hi senten identificats. Quan això passa, les institucions perden l’autoritat moral i a poc a poc van canviant a mesura que la societat també canvia.

Aquest qüestionament dels rols tradicionals de gènere, i el creixement que el feminisme ha tingut els darrers anys, esdevenint un dels actors principals del panorama polític, juntament amb l’ecologisme, són un exemple del que Marx Weber anomenava el procés de quotidianització, que és la condició perquè funcioni una societat, quan es creen unes pautes de comportament i unes expectatives del comportament que adoptaran els altres. Enmig de la rutinització de l’experiència amb què dotem de sentit la vida quotidiana, amb uns rols, estructures i institucions, de tant en tant ens adonem que les coses podrien ser diferents, i sorgeixen a la vida humana dubtes i qüestionaments; algunes certeses desapareixen i ens adonem que els fets socials no són d’ordre natural, sinó que són construïts socialment.

Quan els vaig explicar als meus pares que un company s’havia gastat molts diners en roba i que jo també en volia, ells em van explicar la situació econòmica que vivíem a casa, i que hi havia aspectes més importants que la roba per definir qui som.

Com molt bé deia Joan Estruch (2019), si bé les coses són com són, també podrien ser diferents, i aquest article analitzat és un bon exemple de com la sociologia pot ser una forma de coneixement i alhora una forma de consciència.

Bibliografia

· Estruch, Joan. (2019) La perspectiva sociològica. A: Cardús, Salvador i Fernández, Esther (Coords) Sociologia. Barcelona: UOC.

· Fernández, Esther. (2019) «La societat (I). El procés de socialització». A: Cardús, Salvador i Fernández, Esther (Coords) Sociologia. Barcelona: UOC.

· Núñez, Francesc (2019) «La societat (II). El procés d’institucionalització». A: Cardús, Salvador i Fernández, Esther (Coords) Sociologia. Barcelona: UOC.

· Requena Aguilar, A (2022, juny 25). Las quejas contra marcas por sexualizar a las niñas se disparan: tops con relleno y bikinis de dos piezas a los tres años. [en línia] ElDiario.es (consultat el 02/11/20)

· Vídeo Rovira, Marta (2016). El procés de socialització [audiovisual]. Barcelona: UOC.

· Vídeo Martínez, Roger; Mansilla, Jose (2022). Normalitat, desviació i poder [audiovisual]. Barcelona: UOC.

· Coll-Planas, Gerard; Vidal, Maria (2016). Dibuixant el gènere [audiovisual].