En una freda nit de tardor, Marx, Weber i Durkheim coincideixen a l’escalfor d’un bar de ciutat de províncies i, després de llegir el fragment d’Honoré de Balzac a Les il·lusions perdudes, no poden estar-se de donar la seva opinió.

Marx: Estimats companys, un com més ens trobem davant d’un exemple paradigmàtic de les desigualtats què continuem assumint sota el model de producció burgès o capitalista. Les societats es divideixen entre els que dominen i els dominats, des del moment en què hem assumit que això ha de ser així pel fet que uns controlen els mitjans de producció, i alhora això deriva en unes determinades relacions de producció, segons les relacions de propietat que s’estableixen. Aquesta és la base de tot, el que jo anomeno infraestructura, a partir del qual es modela tota la resta, la superestructura, sigui la justícia, la política o l’economia. Des que vam concloure el nostre estat primitiu com a espècie, aquestes relacions de producció han variat, i en aquest text es mostra el contrast i la transició que suposa de passar del feudalisme basat en la propietat de la terra i la seva explotació, a l’aparició cada cop més progressiva d’una societat fabril cada cop més desenvolupada.

Això confirma el que jo fa temps que defenso, que hi ha una lluita de classes sota el capitalisme entre els propietaris dels mitjans de producció, que es mostren com un grup exclusiu i tancat, i els proletaris, que cada cop han de vendre més barata la seva força de treball per guanyar-se la vida.

Durkheim: Estic d’acord amb tu en què ens trobem amb un fet social a analitzar, tot admetent la nostra ignorància, ja que les desigualtats no són un fenomen que s’explica recollint els testimonis d’un sol text, sinó que crec que hauríem d’entendre que és un fenomen extern a ell, general, i que no es pot explicar únicament fixant-nos en els actes individuals. Hauríem de fixar-nos perquè en les estadístiques que detallen aquesta situació, i fer una abstracció a partir d’aquí.
Al text es parla de l’origen dels odis que donaren lloc a la insurrecció del 1830, i destruïren a França els elements de tota estabilitat social a llarg termini. Entre aquests m’agradaria destacar el menyspreu que els nobles d’Angulema, aliats del govern, dirigiren cap als habitants de l’Houmeau. Vivien una vida tancada i endogàmica, sota un luxe que només ells podien gaudir, i amb uns hàbits i costums que no podia abraçar ningú més, i que separava la part alta noble i rendista del raval, tot i l’impuls que gaudien els nou-rics, amb un pes cada vegada major del comerç i de la indústria.

Una societat on les necessitats de les diferents classes socials s’imposen a les del sistema social està abocat inevitablement a tensions, conflictes i confusions. Només si s’aconsegueix una certa convergència entre les diferents parts, es poden solucionar aquests problemes que, per cert, no són econòmics o materials, sinó morals. Crec que és aquí on podem començar a parlar d’una consciència col·lectiva, d’estar tots a una, i no pendents de què si cauen vindrà algú altre i els traurà els privilegis.

Weber: I com penses fer-ho això? Una cosa és estar aquí debatent mentre ens prenem unes cerveses, i una altra encertar-la. Sovint hi ha una gran diferència entre els motius d’una determinada acció, i allò que s’acaba assolint.

Durkheim: Crec que cal partir dels individus, ja que el bon funcionament d’un sistema depèn de la moralitat que aquests tinguin. Això implica que hi hagi una certa sintonia entre l’estatus que s’ocupa, el nivell de renda i l’educació. Al text es posa com a exemple l’educació, que destaca per la seva qualitat en el cas d’Angulema, i que els permet ser un centre cultural on sovint les famílies d’altres punts acaben enviant als seus fills per a formar-los, implicant com diu Balzac que el pensament que es fomenta des d’Angulema sigui també l’origen de les divisions amb Houmeau. Cal que els nou-rics d’Houmeau i altres territoris puguin sortir d’aquesta sensació d’inseguretat i greuge que actualment senten respecte als d’Angulema, i es fomentin associacions que defensin interessos comuns. Aquesta serà sempre la millor manera de fomentar la cohesió social, com coincidiràs amb mi Karl. Tot i ser conscient del món en què vivim, en unes societats modernes I industrials que promouen el culte a l’individu, I on cada cop estem més fragmentats en grups bombolla, cal que recuperem formes de solidaritat orgànica. Hem d’assolir que tots els individus se sentin part d’un mateix col·lectiu, amb creences i sentiments compartits.
Serà per mitjà d’organitzacions, que podrem comprendre els problemes d’aquests individus, I fer que s’hi identifiquin i hi confiïn.

Marx: Estic d’acord amb tu en què cal augmentar la conscienciació dels diferents individus i col·lectius, que siguin conscients que per tal que ells visquin com viuen, al darrere hi ha una base econòmica que crea aquestes relacions de producció, on uns disposen de les forces productives i imposen als altres les relacions de poder que ells volen.

Com ja sabeu, per a mi el capitalisme se sustenta en aquesta dialèctica conflictiva, i només una revolució que substitueixi el capitalisme pel comunisme, canviant les relacions de producció, podrà impedir-ho. Però cal que siguem conscients que, mentre uns continuïn guanyant diners, no voldran perdre els seus privilegis i es resistiran per tal de no perdre’ls. Per arribar fins aquí, cal aleshores fer entendre als proletaris i aquests menystinguts que formen tots ells una mateixa classe social, i això els dota d’una identitat i interessos diferenciats, que permeti intensificar la lluita de classes, com ha passat sempre en les èpoques de transformació revolucionària.

Weber: Escoltant-vos, tinc la sensació que estem sent molt optimistes. Crec que la racionalització ha estat la gran força transformadora del món modern, s’han produït múltiples racionalitzacions que, si bé han tingut nombrosos beneficis en la forma de pensar, fer i de relacionar-nos, també han deixat un buit en la vida de moltes persones. On abans hi havia la religió, que dotava de sentit la vida de les persones, ara es busquen altres maneres d’omplir l’existència.
Sigui a la feina o mitjançant el consum desenfrenat, es busquen moltes maneres d’evadir aquest món desencantat on vivim, i evitar-nos la desagradable sensació de reconèixer que habitem un món absurd i sense sentit. Tot està massa fragmentat, som com peces d’un engranatge, i només ens preocupem de nosaltres mateixos. Tot plegat ens impedeix adonar-nos que, a mesura que les societats s’han anat fent més complexes i s’han dotat d’unes estructures burocràtiques per tal de gestionar-les, això ha anat acompanyat d’un major control social, i el sistema burocràtic és en el fons un sistema de control sobre el conjunt de la societat. Són maneres que tenen les classes altes per tal de mantenir la seva posició privilegiada, de manera que no tot són els mitjans de producció, sinó que també entren en funcionament altres aspectes com l’estatus o poder.
Així podem entendre que, tot i la noblesa vagi perdent influència respecte a la nova classe industrial rica, encara continuï mantenint la seva exclusivitat en aspectes com els casaments tancats entre ells, el d’educar els seus membres dins la comunitat i no voler que marxin a París, i en general qualsevol aspecte en què mostrin rebuig a la integració amb les noves classes industrials. Aquestes darreres saben que també necessiten una major qualificació per tal de tenir una major remuneració, i en conseqüència una determinada posició de classe. Fins ara els habitants d’Angulema s’han assegurat de mantenir aquestes institucions educatives com a element d’estatus exclusiu, i no sé si ens en sortirem, la veritat, a l’hora d’ampliar-ho, crec que no hi ha solucions màgiques.

Durkheim: Crec que ets massa pessimista Max. Estic d’acord amb tu en què l’elevat individualisme ens ha portat a identificar-nos menys entre nosaltres.
Hem arribat a un punt en què ja no tenim pautes clares que orientin les conductes de les persones, i això ha conduït a una societat anòmica, que no vol que li tallin les seves llibertats, el seu anhel de comprar més i més, cosa que ens ha portat a l’absurditat de crear necessitats individuals cada cop més grans. Les persones sempre en volem més, quan aconseguim l’objecte que la publicitat ens ha venut, sempre volem més i, si no ho aconseguim, aquest fet ens genera frustració i malestar. Paradoxalment, quan el rebem, de seguida ens avorrim d’ell.

El mercat s’ha sumat encantat en aquesta cursa caòtica i descontrolada, i tot plegat provoca l’anomia més desfermada, amb uns treballadors a qui se’ls exigeix més, provocant-los malestar social i individual.

La meva solució és clara: davant fets socials, provocats per causes socials, cal promoure remeis socials. Cal reformar la societat, posant límits morals a aquesta absurditat insaciable de voler sempre més. S’han de promoure la integració i cohesió social, de manera que tothom sàpiga que les seves decisions tenen conseqüències.

Marx: Tot i que continuo afirmant que aquesta explotació es mantindrà mentre continuïn les actuals relacions de producció, I que modificacions legislatives o polítiques només implicaran un canvi en la superestructura, sense tocar la base d’aquest sistema que fomenta la lluita de classes i que ens ha de conduir al socialisme o, dit d’una altra manera, a un Estat sense explotació, ni relacions basades en la desigualtat, sí que m’agradaria compartir amb vosaltres l’absurd de la societat actual, on treballadors se senten alienats, i on privilegiats com les famílies nobles del text mantenen unes condicions que fomenten la desigualtat cap als que no tenen res. Els que no han tingut la sort de ser propietaris, se senten degradats professionalment i moralment. Aquesta misèria fa que ells mateixos no es valorin, I alhora dificulta l’establiment d’uns vincles estables amb els altres. Si els treballadors estan destinats a ser explotats, es fa difícil crear societats amb uns vincles socials forts. Només el socialisme ens portarà a la fi de l’explotació de l’home per l’home. Hem de confiar en el futur de la humanitat.

Weber: Com sabeu, estimat Karl, per a mi els ideals i la recerca de la transformació social no han d’impedir que ens guiem per un intent d’objectivitat i racionalització. Això és bàsic en el procés de modernització, i ens ha de permetre posar llum a entendre les causes i efectes de les desigualtats. Dit això, i sabent les dimensions titàniques de la tasca que tenim entre mans, celebro el vostre optimisme.

Espero que tingueu raó tots dos; tot dependrà del que fem per aconseguir-ho i de les responsabilitats que tots plegats assumim.

Bibliografia

Estradé, Antoni. (2023) El pensament sociològic (I). Els fundadors. Barcelona: UOC.

Kerbo, Harold R. (2003) «Teorías de la estratificación social: primeras explicaciones». A: Estratificación social y desigualdad: el conflicto de clase en perspectiva histórica, comparada y global. Madrid: McGraw-Hill. (p. 89-124).

Giddens, Anthony (1991) «La teoría de las clases en Marx», a La estructura de clases en las Sociedades avanzadas . Madrid: Alianza Editorial (p. 24-43).

Davies, Kingsley y Moore, Wilbert E. (1972) «Algunos principios de estratificación». A: Bendix, R. i Lipset, S. Clase, status y poder , vol. 1. Madrid: Fundación Foessa. (p. 155-170).

Weber, Max (1985) «Clase, status, partido». A: Ensayos de Sociologia Comtemporánea I . Barcelona: Planeta Agostini (p.145-166).